Aquesta ruta guiada històrica té com a objectiu presentar diversos episodis de la història d’Andorra. La ruta comença a l’església de Sant Joan de Sispony, continua pel camí de la Closa i acaba a l’altura del museu Casa Rull, al carrer Major.
Sispony és un poble de la parròquia de la Massana, situat a 1.360 metres d’altitud, disposa de Quart i té més o menys un miler d’habitants. A Sispony hi conviuen testimonis de l’Andorra basada en una economia quasi de subsistència, agrícola i ramadera, i les construccions modernes, amb una estètica cuidada i pseudotradicional però que no deixen de ser construccions d’un poble dormitori, quasi sense vida o ànima, que s’han menjat feixes i prats de dalla.
Les visites, per a grups especials, es poden reservar escrivint un correu electrònic a reservesmuseus@govern.ad.
Elements que el conformen
Presentació i Sant Joan de Sispony
Bruixes
Encreuament
Cal Jubellà
Casa Rull
El poder de l’Església es percep en la quotidianitat del poble, però també a l’hora de determinar la conducta de la gent, què està bé i què no. A partir d’aquest codi de comportament es decideix qui està fora de la comunitat: infidels, heretges, delinqüents, criminals... i bruixes.
A Andorra tenim testimonis de diversos judicis de bruixeria durant la baixa edat mitjana i l’edat moderna (segles XV – XVII) i s’ha conservat documentació judicial que ajuda a entendre la cacera a aquestes dones.
Es conserven una seixantena de processos de bruixeria i documentació complementària generada abans de la sentència encara que la documentació conservada és fragmentària.
Normalment les dones acusades de bruixeria tenien poca xarxa, escàs patrimoni econòmic, una edat avançada... i mala reputació. Al llarg del procés eren turmentades i acusades d’infanticidi, emmetzinament...
A Sispony va haver-hi múltiples dones acusades de bruixeria:
- Pasquala Oriola, vídua casada a Àreu (Vall Ferrera). Fou assenyalada com a bruixa durant les corts de 1604, concretament en l’enquesta de testimonis contra Maria RibaJussana de Sispony. No es conserven les actes del seu procés, fet que ens impedeix saber si fou finalment detinguda i condemnada en aquella ocasió. Ref. arxivística: ANA, TC, 3068.
- Maria Riba Jussana, de Sispony, fou assenyalada com a bruixa durant les corts de 1604. Es conserven únicament els testimonis de diversos veïns, però no la resta del procés, fet que ens impedeix saber si fou finalment detinguda i condemnada en aquella ocasió. Ref. arxivística: ANA, TC, 3068.
- Antònia Riba, àlies la Corneta, natural de Sispony, vídua de seixanta anys d’edat, habitant d’Ordino, on tenia casat un fill, fou detinguda i jutjada per bruixa l’any 1621. Malgrat haver estat assenyalada com a bruixa en la confessió coetània d’Àngela Borrellona, Antònia negaria tots els càrrecs imputats i seria finalment alliberada a finals d’octubre de 1621. Tanmateix, la Corneta de Sispony seria novament detinguda durant les corts de 1629. Ref. arxivística: ANA, TC, 3199.
Una de las casas tradicionales de Sispony es cal Jubellà una casa solariega de planta rectangular construida el de 1875, actualmente deshabitada.
En la historia de esta casa, uno de sus habitantes fue uno de los trece andorranos que pasaron por los campos de concentración durante la Segunda Guerra Mundial. Estamos hablando del caso de Francesc Mora Calvet, de Cal Jubellà de Sispony (17 de septiembre de 1912), primer andorrano, que, a día de hoy, se tiene constancia de que fue detenido por los nazis.
El 31 de enero de 1943, el destino le deparó una mala jugada en un ferrocarril. Él venía de Toulouse con un paraguas y nada más. Tenía que bajar en el Ospitalet, pero se durmió en el tren. Cuando despertó, se encontró en la Tour de Querol, donde subieron los nazis y le detuvieron.
Su primer destino fue la cárcel de Perpiñán. Días después le llevaron a otro centro de internamiento en Compiègne donde meses más tarde acabaría coincidiendo con otros siete andorranos. Los ocho habían sido detenidos por un presunto delito de colaboración con la Resistencia francesa.
El 17 de enero de 1944, su situación aún empeoró. Los ocho andorranos fueron trasladados a Alemania, hasta llegar al campo de concentración de Buchenwald. El 19 de enero de 1944, Francesc Mora ingresó con el número 404975, en la categoría de prisionero político.
El 22 de febrero de 1944, fue trasladado al subcampo de Flossenbürg. Después, y acompañado de otro andorrano, Pere Mandicó Vidal, más conocido como “el fraile de Xicos”, fue deportado al campo de Mauthausen-Gusen.
En el momento en que los aliados empezaron a recuperar terreno, los nazis trasladaron los prisioneros a pie hasta zonas que consideraban más seguras. Eran las denominadas caravanas de la muerte, a las que sólo sobrevivían los más fuertes.
Algunos de sus compañeros tuvieron la suerte de salir con vida, pero a Francesc le mataron por culpa de su estado físico y nunca se recuperó su cuerpo.
El segle XX és com un creuament en la història d’Andorra, ja que es va abandonar progressivament un model de societat basat en les activitats agropecuàries per gestar la societat moderna.
Un moment clau en aquest camí són els conflictes bèl·lics del segle XX. Andorra, sent un país neutral, va patir les conseqüències de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) i la Segona Guerra Mundial (1939-1945). Va ser escenari de les rutes d’evasió i, a més, vivia entre un bisbe franquista (Iglesias Navarri) i un veguer pronazi (Emile Lasmartes).
Els anys de conflicte van ser temps de misèria i contraban, però també d’oportunitats. De transportar mercaderies es va passar a ajudar persones. Alguns se’n van aprofitar, altres van participar activament en aquestes xarxes d’evasió per ajudar els fugitius del nazisme.
Els evadits s’allotjaven en cases particulars i alguns hotels, però la seva presència no agradava ni als nazis ni a la dictadura franquista, i van exercir pressions per expulsar-los del país.
Els nazis no van envair Andorra, però sí que van fer intervencions. Un d’aquests moments de tensió va tenir lloc a Sispony.
No tenim clar si en aquest creuament hi va haver una intervenció directa de la Gestapo amb la detenció d’Eduard Molné, un xofer de les cadenes d’evasió, quan transportava quatre aviadors en el seu vehicle. Tot i que falten detalls, els refugiats estaven a Llorts. Molné els va recollir i havia de dur-los a l’Hotel Palanques, on probablement dormirien i menjarien. A l’hotel hi havia dos vehicles estacionats, amb homes vestits de negre. Molné es va adonar que eren membres de la Gestapo i va continuar fins a Sispony, on, amb una maniobra brusca, va permetre fugir als refugiats, però ell va caure en mans de la Gestapo.
Molné recorda que va entrar en una de les cel·les de Tolosa el 30 de setembre de 1943, i que s’hi va trobar set persones més. Els vuit van sobreviure com van poder en un espai de poc més de sis metres quadrats. El fet que el seu pare, Francesc Molné, hagués estat síndic general d’Andorra va permetre que el seu cas es estudiés amb especial interès. Un representant alemany es va desplaçar fins a Tolosa a mitjans d’octubre de 1943, i Molné va sortir de la presó i va tornar a Andorra.
Eduard Molné va aconseguir salvar-se, però no tots els andorrans van tenir tanta sort.
La ruta acaba a Casa Rull, perquè aquesta casa museu ha estat escenari d’una pel·lícula que parla del país durant la Segona Guerra Mundial.
El film és El fred que crema, de Santi Trullenque, i està protagonitzada, entre altres actors, per Roger Casamajor. A la pel·lícula es presenta l'Andorra dels passadors i com les muntanyes andorranes es van omplir de refugiats, exiliats, evadits...
Sispony és un poble de la parròquia de La Massana, situat a 1.360 metres d’altitud, disposa de Quart i té més o menys un miler d’habitants. A Sispony conviuen testimonis d’una Andorra basada en una economia quasi de subsistència i les construccions modernes que no deixen de ser construccions d’un poble dormitori.
L’església de Sispony està dedicada a sant Joan i és del segle XVII. És un exemple d’arquitectura barroca, possiblement construïda sobre restes medievals.
L’església és de planta rectangular, amb la sagristia adossada al mur de ponent. La teulada presenta dos nivells diferents i un ràfec considerable que protegeix els murs de la pluja. La façana està orientada a llevant i hi trobem una porta d’accés coberta amb un arc de mig punt, sobre la qual hi ha un òcul.
Adossat a la façana hi trobem el campanar de torre, de planta quadrada i de cinc nivells d’alçada, on es col·locaven les campanes per anunciar i comunicar. En els tres primers pisos presenta petites obertures d’espitllera i, en el quart pis, una finestra amb un arc de mig punt.
A l’interior de l’església es conserva una talla d’època gòtica de sant Joan, força restaurada, i una talla barroca de la Mare de Déu. L’absis està totalment decorat amb pintures murals del segle XIX de Josep Oromí.
Entre les dècades dels 50 i els 60 del segle passat, a causa de l’eixamplament del camí Coberts, s’enderrocà la capella lateral que encara es conservava a la façana nord.