Pal és un poble petit que tots coneixem, almenys de nom, però en molts aspectes es manté en secret. Si fem l’esforç d’escoltar el que les pedres velles ens volen dir, podrem seguir el fil d’un relat que ens pensàvem desaparegut i deixar que ens expliqui el nostre present.

En un passat no tan allunyat era bastant més important que avui en dia, ja que Pal en molts aspectes rivalitzava amb pobles més grans avui, com la Massana, i des de les èpoques antediluvianes va ser un dels principals accessos al país.

Aquests moviments, de persones, de béns, de bestiar, d’Andorra cap a fora i de l’exterior cap a dins, han caracteritzat durant molt temps Pal i li han donat una personalitat que ens costa imaginar avui, amb una vida extremament lligada amb la de l’altre costat del port i un referent: un far als Pirineus andorrans.

El passat de Pal i la seva relació amb els territoris veïns s’encarna a Setúria, on Andorra es va fer més gran.

Llegenda de la lluita de Setúria

La frontera actual d’Andorra no sempre ha sigut en aquell lloc. De fet, fa molts segles els pastors de Pal i d’Os de Civís es barallaven pels drets de les pastures a Setúria. Les dos parts es queixaven, més que res perquè ningú no els podia confirmar qui tenia dret a ser aquí.

Un dia es va decidir que s’escollirien dos homes, un de cada poble per lluitar: la coma de Setúria seria del vencedor.

El dia de la lluita els dos colossos es van llançar un a sobre de l’altre. L’andorrà, més ràpid i àgil, va escapar dels cops potents del seu adversari i va començar a córrer amb l’objectiu de cansar el campió d’Os. Corrent i canviant de direcció durant hores, aquest últim va acabar esgotat.

El natiu de Pal, aquell home tan prim, va compensar la seva falta de força física per una gran astúcia i in fine va fer caure l’adversari i el va mantenir immòbil a terra fins que l’àrbitre el va declarar vencedor.

Des de llavors els andorrans porten el seu bestiar a la coma de Setúria i, per això, cada any a finals de juny els pastors hi fan pujar el bestiar després d’haver estat beneït pel capellà de la Massana, guardant el lloc de la famosa batalla per a les generacions futures.

El porxo de l’església de Sant Climent de Pal era on la comunitat es podia reunir i conversar de tots aquests temes que interessaven a les comunitats rurals i de pagesos. Era l’únic edifici prou gran per a l’assistència, i era de tots. 

Aquest porxo, però, no és de l’església romànica. De fet, de totes les esglésies romàniques d’Andorra aquesta és potser una de les menys romàniques, però a la vegada la que simbolitza més el pas del temps, els canvis de modes i dels estils arquitectònics.

La primera referència que trobem de l’edifici segle XIV (1312) és probable, però, que sigui més antiga: la seva tipologia ens permet remuntar-nos al segle XII o XI.

D’aquella època en queden pocs elements: el mur sud, el porxo és del segle XX i és obra de Cèsar Martinell que va fer reutilitzant característiques de l’art romànic. Per exemple, els arcs de mig punt o les dents de serra; entre els segles XVI i XVII es modifica l’absis semicircular per un de quadrangular i es va construir la sagristia adjacent. Es van guardar, però, elements simbòlics com l’obertura/finestra a l’est. L’est és la direcció a Jerusalem, però també és per on l'església reb la primera llum del matí.

Al peu de la nau es veu clarament l’ampliació cap al nord. Si teniu l’oportunitat de visitar l’església per dins a l’estiu, veureu veure la capella i la sagristia que són afegides. A més, aquí és on es va traslladar la porta d’entrada a partir del segle XVII que es va tapiar als anys 60 i es va tornar a obrir on era originalment. 

El campanar és l’element arquitectònic romànic que s’ha mantingut més immutable des que es va construir. Hi veiem unes finestres geminades molt estilitzades i a l’últim pis, unes finestres geminades dobles. Les finestres dels dos darrers pisos estan emmarcades en arcuacions cegues. Aquest és l’únic exemple amb finestres geminades dobles a Andorra.

La necessitat de rentar la roba va lligada amb elements de la vida quotidiana. És al segle XVI quan es van començar a construir els primers safareigs i per protegir el recurs de l'aigua s’aplicaven unes normes per assegurar-ne la qualitat 

Per contra del que es sol pensar, al safareig s'hi feia només l’última etapa del procés de neteja.

Abans de portar la roba al safareig, s’escalfava aigua amb sabó o cendres per desinfectar-la i no embrutar l’aigua del safareig. Després, es portava al safareig on s’acabava de treure tot el que podia quedar del procés anterior, la qual cosa demanava un esforç físic considerable, ja que a part de la posició incòmoda s’havia de colpejar amb una pala de rentar.  L’objectiu aquí era blanquejar, aclarir la roba, amb sabó.

El safareig però, és molt més que això, és una de les estructures bàsiques de la vida social.  Al safareig, s’hi trobaven totes les dones del poble per a aquesta activitat. Era una oportunitat per socialitzar-se i d’alguna manera pensar, parlar, riure o divertir-se, que compensava l’esforç requerit per a la rentada. D’aquestes múltiples converses, en va néixer l’expressió fer safareig, “per indicar quan s’està rumorejant o explicant coses de terceres persones”.

Des del safareig podem observar una altra activitat relacionada amb l’aigua.

A Andorra, l’agricultura sempre ha estat limitada per la importància de la ramaderia. En el moment de la seva màxima extensió, l’agricultura no ha representat mai més del 4% de les terres. Davant d’aquests problemes s’han fet les terrasses per guanyar terres a la muntanya i assegurar l’alimentació de la família o la casa.

Això només per a qui té terres. En el cas contrari, hi havia les boïgues, que permetien, amb una contrapartida econòmica, utilitzar, netejar i ocupar unes terres parroquials.

Hem d’imaginar-nos al segle XIV, quan tenim les primeres constàncies escrites i la representació d’andorrans fora del país, que pactaven acords amb els senyors veïns. D’aquesta època en neix la jerarquia institucional que encara coneixem, una organització vertebrada amb l’objectiu d’abastar totes les capes de la societat i del territori. Primer el Consell de la Terra, el Comú i el Quart.

Aquesta última organització és la del poble. No tenim gaires coneixements dels seus inicis. Suposem que eren reunions en llocs comunitaris on es tractaven els diferents assumptes del poble o de la comunitat veïnal. La explicació del neixement d'aquestes representacions va ser les dificultats comunicatives i les decisions purament amb efectes locals.

Els quarts de la Massana:

- L’Aldosa

- Anyós

- Pal

- Arinsal

- Sispony

- Erts

I un últim ben curiós. És el quart mitger, el qual estava format de tres cases de l’Aldosa i tres d’Anyós, però que també eren parts del seu propi quart.

A més, la situació és diferent segons les parròquies. Encamp no té quart, però les principals famílies de la parròquia tenien representants al Comú. A Canillo hi ha veïnats, equivalents als quarts. A Ordino i Sant Julià també tenen quarts.

Quines prerrogatives tenien i tenen els quarts?

Disposaven de rebaixants, els prats propis del quart, i de boscos, així com de taxes diverses i de representants al Comú. A més a més, si bé formen part del Comú, també tenen una certa autonomia. Es d’una organització local amb poders de decisió que afecten el seu àmbit directe, amb representants a l’entitat més gran.

El de Pal té una història peculiar en comparació amb els altres. Va servir d’escola durant una època, a la primera meitat del segle XX. 

Una font té diverses funcions: en surt l’aigua, element indispensable per a la vida, i hi facilita l’accés als habitants; era l'element central en l’organització social d’un poble i també tenia una funció de salubritat: limitaven el risc de còlera (segle XIX) o altres malalties que podien originar-se en un punt d’aigua bruta.

No se sap des de quan el poble de Pal té aquesta font. En la memòria dels seus habitants, sempre hi ha estat.

La utilització de l’aigua sempre ha seguit una jerarquia immutable:

- Primer era per al consum humà i dels animals.

- En segon lloc, era per netejar (en parlarem durant aquest itinerari).

- En tercer lloc, per regar.

Ara som davant d’una casa que és potser la més destacable del poble. 

Si mirem ràpidament la casa, podem veure que es tracta d’una arquitectura vernacular. Amb tres nivells i una planta quadrangular, s’inclou en la tradició arquitectònica de les cases importants dels Pirineus. Però el que més notem és el seu color immaculat. Doncs era el cas de gairebé totes les construccions fins al segle XX.

La seva rehabilitació forma part d’un projecte de pla més gran de protecció del poble del 1997, amb el qual s’inventaria els edificis, se’n fa una valoració historicoartística i s’estableix la prohibició de modificar el terreny natural.

Però una casa no són només pedres, morter, arrebossat i bigues.

La casa és el lloc “on fem foc i mengem pa”, però també és la totalitat de les propietats i terres així com de tot el grup humà present i passat.

La preocupació principal per a totes les famílies i en tot temps ha sigut preservar el patrimoni i transmetre’l en la totalitat.

De fet, per protegir dit la casa, contra el risc de dilapidació es van imposar unes normes especials, com la indisponibilitat dels béns ancestrals la venda de terres amb la possibilitat de recuperar-les. Aquest sistema sacrificava els interessos dels fills segons que originalment no es podien endur res, però a partir del final de l’edat mitjana se’ls va reconèixer el dret a la legítima.

Aquest sistema ha permès la regulació del nivell demogràfic en relació amb els recursos. Aquí arribem a un punt molt important per entendre la casa del passat. Tot es tracta d’adaptar-se, i per aquesta raó l’edifici (físic) encara és el present. La família rural com la d’Andorra sempre s’adaptarà al sòl que cultiva i explota; és un grup fluid, extens, obert i elàstic en funció de les necessitats: els seus membres, com els materials de casa Nicolau, són els elements autònoms però essencials que n’asseguren la conservació.