L’itinerari de l’arquitectura del granit consta de diverses parades que mostren edificis que pertanyen a aquesta tipologia d’arquitectura, que és característica per usar el granit com a element constructiu principal. En les parades, veureu els trets del corrent arquitectònic i la seva importància en el context andorrà.

 

Aquest corrent, que va sorgir a principis dels anys 30 i es va allargar fins als anys 60 del segle XX, va comportar un canvi en les tècniques constructives, ja que es va passar de la casa feta de pedra i posteriorment arrebossada (només les cases fortes) a la casa en què la pedra (el granit) pren un paper protagonista: es deixa a vista i es converteix en un element decoratiu. L’arquitectura del granit a Andorra va rebre la influència del noucentisme català, corrent que a Catalunya va prendre el relleu del modernisme, i és un testimoni clau dels processos de transformació econòmica, social i urbanística que afecten Andorra a mitjans del segle XX.

Aquest tipus d’arquitectura es caracteritza per l’ús de carreus de granit treballat en el recobriment de les façanes, sobretot de la principal, utilitzant uns elements decoratius i una organització formal característics de la influència del noucentisme. El model arquitectònic s’aplica en hotels, cases plurifamiliars, xalets, instal·lacions industrials, escoles, edificis de serveis, edificis institucionals (cases de quarts), fonts, ponts i murs de carretera.

 

L’expansió de l’arquitectura del granit no hauria estat possible sense la concessió del Consell General per construir la central hidroelèctrica de Fhasa (l’actual FEDA) i la xarxa de carreteres. Les obres, sobretot les de la central, van requerir la direcció d’enginyers suïssos i alemanys que van introduir el seu model constructiu, i van influenciar enginyers que treballaven a l’obra, com Joan Vehils i Àlvar Menéndez. També van arribar molts treballadors, com picapedrers de Galícia i d’Andalusia, coneixedors de les tècniques de talla del granit. Alguns es van quedar a Andorra i, més tard, en van arribar d’altres, gràcies a la gran expansió urbanística del país. A més, molts andorrans també van haver d’emigrar a l’estranger per treballar, per exemple, en la construcció, i van retornar al país amb un gran coneixement de noves tècniques, com és el cas del Pujol, de Sant Julià de Lòria; del Jovellà, de Sispony, i del Barbet, de la Cortinada.

 

Tot i que coneixem aquest corrent com a arquitectura del granit, geològicament la roca emprada és la granodiorita, una roca magmàtica plutònica composta de quars (grans grisos), feldespat alcalí i plagiòclasi (grans blancs) i biotita (grans negres). Es creu que la granodiorita que aflora a Andorra es va formar fa uns 305 milions d’anys a una temperatura d’emplaçament de 550 graus centígrads i a una pressió al voltant de 2,5 kb. El desenvolupament de l’arquitectura del granit a Andorra és fruit, entre d’altres factors, de la disponibilitat d’aquesta roca. Diverses pedreres abastien de granodiorita els picapedrers; la més important va ser la de Santa Coloma.

L’arquitectura del granit es caracteritza per l’ús de carreus de granit. El granit no es col·loca sense tallar com es feia antigament, sinó que se li dona una forma determinada i passa a ser un element decoratiu de tota la façana o bé de cantonades i d’obertures. Els carreus de granit es tallen en forma de quadrat, de rectangle, de rombe o de niu d’abella (el més característic i representatiu).

L’arquitectura de granit s’expandeix a ambdós bandes dels Pirineus: a la Seu d’Urgell, Acs, Núria i la Molina, però és a Andorra on té l’exponent màxim. Aquest tipus d’arquitectura constitueix un reflex de les transformacions que va viure el Principat, tant socialment com econòmicament, a partir dels anys 30 del segle XX, en passar d’una societat essencialment rural a una de més urbana.

La situació sociopolítica a Catalunya a partir dels anys 30 del segle XX va portar diversos arquitectes catalans a treballar a Andorra, on van deixar empremta en l’arquitectura del granit. Entre aquests arquitectes, en destaquen Celestí Gusi, Josep Puig i Cadafalch (la casa Lacruz, d’Escaldes-Engordany), Adolf Florensa i l’andorrà Xavier Pla, format a Catalunya.

El noucentisme, a Andorra, es torna rural, i el granit s’usa com a material base per crear un estil de muntanya, tot i que es trenca amb les formes d’edificació tradicionals. En aquest estil arquitectònic, el granit no s’empra només com a simple material de construcció, sinó que també té una clara finalitat decorativa. El granit serveix per dibuixar a la façana formes i elements decoratius que li han de conferir personalitat, buscant sempre la simetria. La construcció es racionalitza, es comencen a dibuixar els primers plànols i l’antic mestre d’obres cedeix el seu lloc a l’arquitecte i el contractista d’obres.

Al principi del segle XX, es desenvolupa un tipus de turisme d’elit amant de la natura i de les aigües termals. Al voltant d’aquest nou turisme es creen a Andorra els primers balnearis i els primers hotels de luxe destinats a complaure els gustos exquisits dels visitants noucentistes. En destaquen l’Hotel Valira (Escaldes-Engordany), dissenyat per Celestí Gusi, seguidor de Puig i Cadafalch, i el majestuós Hotel Rosaleda d’Encamp, dissenyat per Adolf Florensa. També es construeixen edificis amb altres usos, com la central hidroelèctrica de FHASA (actual FEDA), l’emissora de Ràdio Andorra (Encamp) i escoles com l’antic Col·legi Meritxell (Escaldes-Engordany).

Elements que el conformen

Hotel Isard

Hotel Isard

L’Hotel de l’Isard, situat a l’avinguda Meritxell, número 34, es va construir entre les dècades dels 40 i 50 del segle XX. Els murs són de pedra (de granit); la coberta, de fusta i llicorella; i les obertures, de fusta, ferro, ciment i vidre. Quan es va construir ja es va concebre com a establiment hoteler. Entre les reformes que s’hi han fet al llarg dels anys, hi trobem la decoració amb rajoles de marbre de la planta baixa i la gran vidriera de la cafeteria restaurant.

És un edifici de planta rectangular que consta de planta baixa, tres plantes i una quarta planta sota teulada. La façana principal dona a l’avinguda Meritxell. La planta baixa té dos portes d’accés i la façana està decorada amb rajoles de marbre, mentre que la resta de la façana és a pedra vista. Les tres plantes tenen el mateix nombre d’obertures, amb dos balcons d’obra amb balustrada de ferro i dos portes d’accés, i dos finestres entre els balcons. Al quart pis hi ha quatre finestres. Totes les obertures estan emmarcades amb pedres alineades. L’aparell del mur és irregular, excepte en els carreus dels angles i en els marcs de les obertures. La coberta és de doble vessant.

Casa Cassany / Hotel Bellavista

La casa Cassany o Hotel Bellavista, també conegut com l’edifici que va acollir els Cinemes Modern, es troba a l’avinguda Meritxell, número 26. De l’edifici original, aixecat entre el 1938 i el 1940, només se’n conserva la façana de granit, un bon exemple de la simetria que es buscava en l’arquitectura del granit. L’immoble va quedar en desús als anys 90 i es va enderrocar l’any 2004, però es va tornar a aixecar més tard amb la façana principal original.

Cap als anys 30 del segle XX, Enric Cassany Grau, primer propietari de l’Hotel Bellavista, va comprar el terreny a la família Guillemó. El 6 de juliol del 1938, va obtenir l’autorització del Quart d’Andorra la Vella per tallar la fusta necessària per aixecar l’edifici. El constructor de l’Hotel Bellavista va ser Joan Pujal, de Sant Julià de Lòria, conegut com a Pageset. Una de les primeres instal·lacions amb què va comptar l’edifici va ser el cinema, que va començar a funcionar abans dels anys 40 del segle XX, i va ser l’antecedent del cinema que hi va haver durant anys a la part posterior (Cinemes Modern).

 

El 7 de març del 1940, el propietari va rebre l’autorització del Quart d’Andorra i, una mica més tard, la del Consell General, per obtenir una segona partida de fusta, destinada a la continuació de l’obra, que es va acabar aquell mateix any o bé el següent.

 

Es tracta d’un edifici de planta quadrangular amb una planta baixa i tres pisos. La façana principal dona a l’avinguda Meritxell i és la més acurada. A l’origen, a la planta baixa hi havia el restaurant, la recepció i la cuina de l’hotel. Durant bastants anys també va acollir una botiga de joguines. Als altres pisos hi havia les habitacions, que van desaparèixer amb la reforma que va convertir l’edifici en sales de cinema, i de l’immobleoriginal només se n’ha conservat la façana principal. La planta baixa acull un restaurant.

La composició de la façana principal, orientada al nord, és totalment simètrica. A la planta baixa hi ha quatre arcs de mig punt, dos de centrals de gran amplada flanquejats per dos de més petits. Els tres pisos tenen balconades llargues amb quatre finestres balconeres. Al primer i al segon pisos, les obertures centrals són amb arc de mig punt i les laterals amb llinda plana. Al tercer pis, la relació és inversa; la coberta, de fusta i llicorella, es disposa a tres vessants.

La façana és molt representativa de l’anomenada arquitectura del granit, pròpia de les edificacions dels anys 30 als 60, i que es caracteritza per l’ús del granit en la construcció dels murs exteriors, pel fet d’emprar carreus ben tallats en els angles i al voltant de les obertures, per la utilització freqüent d’arcs de mig punt a les portes i a les finestres, o per la disposició regular del parament en forma de niu d’abella, encara que en aquest cas és força irregular.

La sala de cinema Modern va obrir el 1942, i durant dècades va gestionar diverses sales del Principat. El juliol del 2005, després de dos temporades tancat per reformes, el Modern va reobrir com a multisala d’última generació amb 850 butaques. Amb tot, l’empresa va tancar el 3 d’abril del 2011.

Casa Massip-Dolsa

La casa Massip-Dolsa és un edifici plurifamiliar, entre mitgeres, que fou construït per encàrrec del senyor Lluís Massip Roca a l’avinguda Meritxell, 22. El projecte de l’obra el va realitzar l’arquitecte escaldenc Xavier Pla i es va portar a terme en dues fases: la primera es va iniciar el 1938 i la segona es va efectuar el 1949.

 

Es tracta d’un edifici de planta aproximadament quadrangular amb un petit queixal al costat est. Estructuralment consta d’una planta baixa, destinada a locals comercials, i de cinc pisos que originàriament s’utilitzaven tots com a habitatge i ara majoritàriament estan habilitats com a despatxos (només es conserven tres o quatre habitatges). La coberta, de fusta i pissarra, presenta un aiguavés que es trenca per la presència de tres llucanes amb coberta a dos vessants.

La façana principal, orientada al nord, presenta una composició totalment simètrica i és la més acurada. Està totalment recoberta amb pedra de granit que té forma de polígon irregular a excepció del de la planta baixa i primer pis (aquí els carreus són regulars i el parament està col·locat a trencajunt i formant filades). Quant als elements de caràcter ornamental, cal mencionar les motllures en forma de cavalló, situades entre la planta baixa i el primer pis i entre aquest últim i el segon, així com la imposta suportada per modillons, de l’últim pis. Les obertures del primer i últim pis són finestres, i la resta de pisos presenten dues finestres flanquejades per un balcó a banda i banda. Quasi totes tenen llinda rectangular, a excepció de les de planta baixa, que presenten arcs carpanells molt rebaixats i arcs de mig punt. A la pedra clau de l’arc situat sobre la porta d’entrada hi consta la data 1948.

La casa Massip-Dolsa es caracteritza per la seva verticalitat i aspecte cosmopolita i constitueix una mostra de l’evolució urbanística d’Andorra i un testimoni rellevant de l’arquitectura de granit, pròpia de les edificacions que es van construir entre els anys trenta i els seixanta, tant per les seves característiques arquitectòniques com formals.

 

Els trets que defineixen aquest estil són l’ús del granit en els murs exteriors i de carreus ben tallats en els angles i al voltant de les obertures i la utilització usual d’arcs de mig punt a les portes i finestres.

Casa Nyerro

La casa Nyerro, construïda aproximadament cap al 1930, està situada a l’antic carrer Major, número 11, i forma part de l’entorn de protecció cautelar de la Casa de la Vall i l’església de Sant Esteve. L’ús original de l’edifici era una casa pairal, i encara es manté com a habitatge particular. Els materials amb els quals està construïda són els següents: murs de pedra, coberta de fusta i llosa de pissarra, revestiment de pedra vista (abans arrebossat) i tancaments de fusta i vidre.

 

La casa pairal és de planta quadrangular estructurada en tres crugies, amb un desenvolupament en planta baixa, dos pisos i una planta sota coberta. La coberta és de dos vessants que desaigüen vers ponent i llevant, amb el carener perpendicular a la façana; el ràfec sobresurt per damunt de la façana oest, suportat per tres tornapuntes.

La façana principal està orientada a l’oest, de cara al carrer; a la planta baixa, s’hi obren dos finestres grans; al primer pis, tres balcons d’ampit amb barana de ferro i porta balconera de fusta i vidre; al segon pis, una balconada curta, amb tauler de formigó i barana de ferro, flanquejada per dos finestres grans, amb els tancaments de fusta i vidre i, a nivell del cap de casa, hi ha tres finestres mitjanes tancades amb porticons de fusta.

La façana nord dona al carrer Major. A la planta baixa hi ha la porta d’entrada i dos portes més vidriades, i totes tres tenen un arc de descàrrega sobre la llinda; als dos pisos superiors hi ha un balcó d’ampit i una finestra doble amb una partició central d’obra. La part baixa de la façana est té una paret mitgera amb l’era de la casa i sota el capser de la coberta s’obre una finestra mitjana. El mur sud és cec i per la part baixa va contra edificacions annexes de l'era. Totes les llindes són planes i tenen una falsa llinda de fusta, aplacada i fixada amb claus, i per sobre de cada llinda hi ha dos filades de lloses petites. El parament està a pedra vista, però abans era arrebossada.

A principis del segle XX, la casa Nyerro era diferent: era més alta, amb una planta baixa, tres pisos i cap de casa. La coberta era de tres vessants. Estava arrebossada i tenia motllures entre planta i planta i sota el ràfec de la coberta. Tenia una filada de balcons d’ampit a cada un dels tres pisos de la façana oest i una sèrie d’òculs quadrangulars sobre el ràfec de la coberta. L’estil correspon a les construccions d’influència catalana del darrer quart del segle XX. Poc abans del 1930 la van transformar per donar-li l’aspecte que encara conserva, tot i que s’hi han realitzat diverses intervencions: s’ha repicat l’arrebossat de les dos façanes, s’ha canviat la fusteria de les obertures, s’hi han posat falses llindes i l’interior ha estat reformat.

 

Els nyerros eren els membres d'un dels dos bàndols en què estava dividida la noblesa catalana al final del segle XVI i al començament del XVII. El bàndol rival eren els cadells, amb els quals mantenien una lluita constant. Es diu que els nyerros defensaven els drets dels senyors, mentre que els cadells eren partidaris dels drets de camperols i ciutadans.

Plaça Guillemó

La plaça Guillemó, coneguda com la de les Arcades, va ser concebuda per Bartomeu Rebés Duran (1910-1997), propietari dels terrenys. De formació delineant, Rebés va definir el primer exemple urbanístic destacat d’Andorra la Vella, inclòs dins l’arquitectura del granit. Es va limitar l’alçària del perímetre, construït mitjançant un gàlib de 40 graus, es va definir una porxada perimetral a la planta baixa i es va donar la possibilitat de construir tribunes a les façanes. L’any 1961, l’arquitecte català Jordi Masgrau Boschmonar (1928-2015) va començar a donar forma al conjunt amb la construcció del primer edifici amb un pas cobert.

La plaça Guillemó és un exemple primigeni de planejament urbanístic. Defineix un espai públic envoltat per una sèrie d’edificis de diferents propietats i arquitectures que comparteixen una alçada reguladora, certs materials i, principalment, porxos a la planta baixa delimitats pels arcs que la caracteritzen. L’arquitecte Joan Margarit (1908-1997) també en va ser un dels principals responsables. Entre les cases de granit de la plaça, hi trobem casa Serola i l’antic Hotel Les Arcades.

Xalet casa Arajol

El xalet plurifamiliar Arajol, situat a la cruïlla del carrer mossèn Tremosa amb el carrer de les Canals, va ser aixecat entre els anys 1950 i 1953 pels constructors Salvador Muntanya i Àngel Sansa. El picapedrer va ser el gallec establert a Andorra Manuel Rozados, i el granit utilitzat en la construcció provenia de la roureda del Solà d’Andorra al Vella. Tot i que durant un temps es va llogar un dels dos pisos (hi ha una entrada independent per una escala situada a la part posterior de la casa), el xalet s’utilitza ara com a habitatge únic.

 

El xalet de la família Arajol és un edifici de planta rectangular, de tres crugies amb semisoterrani, planta baixa, primer pis i sota coberta. Es va construir sobre una plataforma per anivellar el terreny; la resta de la plataforma s’usa per al jardí.

La planta semisubterrània està ocupada per locals comercials i les dos plantes restants són l’habitatge. La planta sota teulada està oberta a l’exterior per la torreta central i unes mansardes. L’entrada principal està protegida per un porxo que, per sobre, correspon a la terrassa de l’habitació principal de la casa.

Les teulades estan centrades per una petita torre central coberta a quatre vessants. El parament és irregular, a excepció dels angles i els marcs de les obertures, on els carreus són regulars. Les finestres són amb arcs geminats.

La coberta de l’esquerra té una golfa caputxina. Totes les obertures presenten llinda plana de pedra, excepte la de l’esquerra de la planta baixa, que és un gran arc de mig punt. Llindes, muntants i angles estan disposats amb pedres de granit enfilades, mentre que la resta de la façana presenta forma de niu d’abella. Els murs estan fets de maó, ciment i granit; les cobertes, de llicorella, i els solers, de rajola.

 

La casa Arajol va ser un dels primers edificis de tipus xalet que es van construir a Andorra, trencant amb les tendències de l’arquitectura vernacular.

Casa Felipó

La casa Felipó, ubicada a l’avinguda Meritxell, número 9, és una construcció de l’any 1948, projectada per l’arquitecte barceloní Agustí Borrell Sensat (1910-1970) i realitzada pel constructor, d’Escaldes-Engordany, Josep Mariné Mèlich.

És un edifici de planta rectangular, situat entre mitgeres, que consta d’una planta baixa, un entresol i vuit plantes més, d’aproximadament 2,80 metres d’alçària cada una, a excepció de la setena, que mesura 2,10 metres.

 

La coberta es compon i ve determinada per un joc d’un i dos aiguavessos, situats a nivells diferents. Els ràfecs sobresurten en la façana principal, orientada al sud, per protegir el gran nombre d’obertures que presenta. Aquestes obertures es distribueixen de forma simètrica, com és habitual en els edificis de granit, i cal destacar-ne les dos tribunes semicirculars i amb columnata, situades entre el segon i el cinquè pis, que flanquegen el cos central. Les tribunes estan coronades per un balcó amb barana de granit i s’uneixen a nivell de la segona i sisena plantes mitjançant dos balconades. El cos central, més alt que els laterals, presenta, del segon al quart pisos, dos finestres amb llinda rectangular per planta, i en la sisena planta una galeria seguida amb finestres geminades d’arc de mig punt, i una balconada a cada costat, que evidencien el gust per l’ús d’elements característics d’estils anteriors, com el romànic.

A l’angle nord-est de l’edifici s’hi aixeca una torre de planta circular proveïda d’una renglera de finestres, amb arc de mig punt dovellat, i una coberta cònica.  

L’aparell del mur barreja l’ús de la pedra de granit en la versió de niu d’abella fins a la darrera planta, on s’escapça, de manera que es fa més irregular dins d’una composició de la façana del tot simètrica.

Aquest edifici, bastit en diverses etapes, va causar un impacte important en l’arquitectura del moment per la verticalitat i la fesomia cosmopolita, així com per la introducció d’un element nou: l’ascensor.

La casa Felipó constitueix, per tant, un testimoni rellevant dins del corrent de l’arquitectura del granit d’Andorra per les qualitats arquitectòniques i formals.

Casa Isern

La casa Isern ocupa una de les cantonades de la plaça Guillemó, al costat de La Llacuna. Els baixos han acollit diversos locals de restauració, des del mític Bar Restaurant Els Cargols, fins a l’actual Cal Sinquede. La resta de l’edifici està destinat a habitatge. No se’n coneix la data exacta de la construcció, però forma part de l’arquitectura urbana de la segona meitat del segle XX.

 

Els murs de l’edifici estan arrebossats de ciment, excepte els de la planta baixa, que estan revestits de blocs de granit. Les obertures estan fetes de ferro, granit, fusta i vidre, i la coberta, de fusta i llicorella.

L’immoble, de planta trapezoidal, es troba entre mitgeres. Estructuralment, consta d’una planta baixa, tres pisos i cap de casa. Damunt de la coberta, aparentment plana, hi ha diverses caputxines (al costat sud-est se’n veuen tres i al sud-oest, dos).

Una part de la casa està aixecada a sobre de pilars, amb arcades i volta. En l’aresta que formen les dos façanes lliures hi ha una tribuna de quatre pisos, amb finestres a tots els costats i amb cantell arrodonit. També presenta moltes obertures en totes les façanes lliures, que adopten una distribució simètrica. Els accessos a l’edifici es troben al costat sud-oest.

Edifici Xavier Maestre

L’edifici Xavier Maestre està situat a l’angle que separa les places Príncep Benlloch i Rebés. La construcció es va iniciar l’any 1935. El promotor, Xavier Maestre, va utilitzar el granit extret de la pedrera de Santa Coloma. A finals dels anys 30, amb el primer pis —d’una altura de quatre metres—  ja aixecat, es va fer una teulada provisional i es va llogar com a bar, el qual va ser administrat per la família Minoves. L’edifici definitiu no es va aixecar fins a finals dels anys quaranta. El mateix dia en què es va aixecar la bandera, en moria l’impulsor, Xavier Maestre.

 

Entre els anys 50 i fins a mitjans dels anys 70 l’edifici va funcionar com a centre hospitalari, amb l’obertura de la clínica Vilanova, la primera del país. Els baixos de l’immoble han acollit el Bar Minoves, l’emblemàtic Trèvol i, actualment, acullen un restaurant. En els tres pisos restants hi ha oficines.

Les tres primeres plantes estan bastides totalment amb parament de granit, disposat en forma de niu d’abella a la planta baixa i en filades rectangulars en el primer i el segon pisos. L’últim pis està quasi totalment recobert amb fusta i només deixa veure el granit de les finestres. La coberta, de fusta i llicorella, es disposa a quatre vessants i es trenca per la presència d’algunes caputxines.

A la planta baixa, les obertures tenen la llinda en arc de mig punt, mentre que als pisos les finestres estan tancades per una llinda rectangular sobre la qual hi ha un sobrearc que imita un arc de descàrrega, però que, en aquest cas, té una funció decorativa i no de suport.

L’any 2010 se’n va reformar i rehabilitar l’interior, i les principals actuacions van tenir lloc a la teulada i a la façana principal amb un projecte d’embelliment. L’edifici Xavier Maestre és un exemplar molt destacat de l’anomenada arquitectura del granit, pel fet de tenir les quatre façanes independents en ple centre urbà.

 

Casa Serola

Cal Serola és un dels edificis de la plaça Guillemó, situat al número 6, on es troba la companyia d’assegurances Axa Patrimoine, i fa cantonada amb el carrer Doctor Nequi. La casa pairal de cal Serola es trobava a la gravada de Tobira. La casa de la plaça Guillemó data dels anys 50-60 del segle XX i, originàriament, es va construir per a habitatges, tot i que, a l’actualitat, és un immoble d’oficines.

 

L’edifici està revestit amb pedra de granit i les tribunes estan arrebossades amb ciment. Les obertures són de maó, ferro, vidre i alumini, i la coberta, de fusta i llicorella. L’immoble és de planta aproximadament rectangular, i està situat entre mitgeres i aixecat parcialment sobre una porxada. Estructuralment, consta d’una planta baixa i de quatre pisos amb coberta de tres vessants. Tant la façana nord-est com la nord-oest presenten nombroses obertures amb una distribució força simètrica, trencada només per la presència de les tribunes que van del segon al quart pis. Una balconada, al primer pis, recorre les dos façanes i a cada costat hi ha tres finestres balconeres. Aquest edifici presenta grans similituds constructives amb l’antic Hotel Les Arcades (segurament són del mateix arquitecte i van ser bastits en el mateix moment). L’edifici que acollia l’hotel està situat just enfront de casa Serola, i també fa cantonada amb el carrer Doctor Nequi.

La façana de granit és, majoritàriament, en forma d’abella, mentre que a les cantonades el granit està col·locat mitjançant carreus, blocs simètrics, perfectament tallats i alineats.

Vista de la façana principal de l'Hotel Isard
Vista general de l'Hotel Isard
Detall d'una balconada de la casa Nyerro amb el motiu d'un gerro
Vista general de la façana de la casa Cassany

L'edifici va patir una remodelació a fons en transformar-se en els Cinemes Modern i només va restar la façana original integrada al nou edifici.

Vista de la façana principal de la casa Nyerro
Vista general de la façana de la casa Cassany
Casa Massip-Dolsa

Casa Massip-Dolsa

Detall del granit de les finestres de casa Isern
Fotografia d'arxiu de la casa Felipó

ANA/ FP_18819

Detall de la façana de la casa Felipó
Vista de la planta de sotateulada de la casa Isern
Façana principal de la casa Nyerro

L'edifici havia acollit l'antiga Vegueria Francesa i actualment forma part d'uns grans magatzems.

Detall de la façana de la casa Nyerro
Detall de la façana de la casa Isern
Vista general de la casa Felipó

La visita és lliure, ja que es tracta d’observar des del carrer.

www.roquesalcarrer.ad

Oficina de Turisme d’Andorra la Vella

Plaça de la Rotonda, s/n

AD500 Andorra la Vella

Tel.: (+ 376) 750 100

info@oficinaturisme.ad

www.turismeandorralavella.com