Els colomers de torre van esdevenir un model constructiu característic dins l’arquitectura vernacular entre els segles XVI i XVIII. Estaven destinats a la cria de coloms domèstics, i es poden trobar tant a tocar de la casa com al centre d’algun prat proper. La cria de coloms tenia dos finalitats: d’una banda, el consum d’aquestes aus com a part de la dieta alimentària i, de l’altra, l’aprofitament dels seus excrements, la colomassa, com a abonament natural.

No totes les cases tenien colomer. En algunes estava integrat a l’habitatge o a l’era, amb forats oberts a la façana, i eren poques les cases que disposaven d’un colomer de torre, que, a banda de les funcions esmentades, constituïa un element de prestigi: gairebé tots eren propietat de les pairalies més fortes econòmicament.

El colomer està encarat al sol i té dos llosadets, entre els quals hi havia una llosa amb forats suficientment grans perquè hi passessin els coloms i no així aus rapinyaires. També sobresurten una sèrie de lloses als quatre murs. Eren per evitar que animals reptadors o rates poguessin accedir a menjar-se els coloms. Dins els murs d’aquests colomers hi ha els forats on els coloms niaven.

El colomer de Cotxa està declarat bé d’interès cultural.

Tornem cap al poble de les Bons, i aturem-nos a refrescar-nos a la font que aprofita el rec del torrent de les Bons. De fet, la font era un antic abeurador d’animals, on el bestiar s’aturava quan baixava de fer jornades feixugues de treball a les feixes i als prats adjacents.

Continuem i passem per sota de cal Tona. Tot i el poc terreny de què es disposava, està molt ben aprofitat. De fet, el túnel és una habitació a la planta superior, i a la inferior passa el carrer on antigament se celebrava, sota un bon aixopluc, algun mercat o alguna reunió de poble.

A les Bons trobem una altra de les cases més importants del període comprès entre els segles XVI-XVIII a Andorra, la qual conserva restes de pintura original de la mateixa època a la façana principal. Era una casa forta i competia amb ca de Pont. Els seus antics habitants eren tractats de prohoms i ocupaven sovint llocs destacats a les administracions comunals i generals. En un inventari del 1633 consta que tenien coberts de plata i una vaixella d’escudelles d’aram, així com llibres i pergamins antics. En una ocasió, al principi del segle XVIII, va tenir lloc l’enterrament del cap de casa de ca de Mas. Se li van fer les honres fúnebres amb l’assistència de 33 mossens, «tots los sacerdots de las Valls», una xifra única i exagerada. Aquest fet dona una idea del poder que tenia aquesta casa, ja que, a part de pagar les misses, s’havien de mantenir durant dies els capellans i els seus animals.

El passeig continua per l’antic safareig del poble de les Bons, un dels pocs que encara es conserven a les Valls, on els dissabtes les dones rentaven la roba i feien la bugada amb cendra. La cendra no es llençava mai a les cases, ja que permetia fertilitzar els camps i servia per fer lleixiu. Els sabons que s’utilitzaven eren fets d’oli i sosa càustica i de greixos animals o vegetals. Després deixaven eixugar la roba a l’aire lliure, fet que impregnava el poble d’una olor de net molt característica.

De camí, fixem-nos en aquesta casa pairal magníficament restaurada.

Sortim de les Bons i continuem pel passeig del riu. Aturem-nos i mirem enrere per gaudir d’una bona perspectiva del poble de les Bons.

Acabem el recorregut a l’Hotel Oros, hotel pioner al país, dels primers de categoria (molt abans que l’Hotel Rosaleda). L’edifici actual és el segon que es va construir, ja que el primer, datat dels anys 1910, se l’endugué la riuada de 1937. El seu promotor va ser Josep Mas de casa Oros, el primer mestre laic de l’Escola Francesa d’Encamp i un home inquiet, avançat al seu temps. Es conserva correspondència entre el senyor Mas i diferents personalitats, com Woodrow Wilson, el president dels Estats Units d’Amèrica entre 1912 i 1920.

Ens trobem davant de la seu del Comú d’Encamp, un edifici contemporani del 1987. Dissenyat per Roberto Suso Vergara amb la col·laboració de Joan García-Borés i Jaume Viaplana, va ser un dels primers immobles d’Andorra aixecats mitjançant la tècnica del mur cortina. Té set pisos. A la façana (que és un mirall gegant que reflecteix qualsevol moviment i juga amb la llum dels dies i les estacions de l’any) estan representats els tres colors de la bandera andorrana, així com el color lila de la parròquia. L’edifici és geometria en el sentit més estricte de la paraula: presenta una planta triangular i una façana pràcticament quadrada. Va ser un edifici trencador per al seu temps. La plaça que té al davant el complementa i el fa partícip de tota la vida quotidiana i dels actes que hi tenen lloc.

Enfront del Comú d’Encamp s’aixeca orgullós l’Hotel Rosaleda, edifici declarat bé d’interès cultural que, actualment, és la seu del ministeri encarregat de la cultura. L’immoble és l’obra de l’arquitecte català Adolf Florensa, destacat membre del moviment noucentista. Construït entre el 1941 i el 1943, representa un dels edificis més emblemàtics de l’anomenada arquitectura del granit i forma part dels exemples que durant el segon terç del segle XX van projectar a Andorra arquitectes de prestigi, que hi van incorporar elements de corrents expressius forans i cosmopolites. L’Hotel, al començament, tenia 60 habitacions i era el més luxós d’Andorra. Des d’un bon principi, la majoria de les habitacions disposaven de bany propi (un veritable avenç per l’època). Va ser el primer hotel d’Andorra a tenir piscina i sala de festes. A l’interior destacaven la sala de lectura, amb butaques de cuir; les estances comunes, pintades amb motius al·legòrics muntanyencs, hawaians, tirolesos, espanyols i catalans, i acomodades d’una manera luxosa; l’escalinata principal, i un dels primers ascensors elèctrics del país. El servei de l’Hotel era selecte i es contractava personal dels millors establiments de Barcelona, encara que també comptava amb gent del país per fer altres tasques. Era un hotel que no tancava mai i de renom (evidentment, orientat a persones amb un alt nivell adquisitiu que estiuejaven durant una setmana o quinze dies), i diverses guies internacionals de viatges així com viatgers en destacaven l’excel·lència. Dins els seus murs han pernoctat persones il·lustres, riques i famoses, algun descendent de cases reials europees, i diuen que, fins i tot, Aga Khan III va passar unes nits aquí. 

Per pujar cap a les Bons, agafem el camí ral. Tot i que a Andorra no hi ha hagut mai monarquia, alguns camins també s’anomenaven camins rals, perquè eren les principals vies de comunicació del país, recorrien les valls de punta a punta i les comunicaven. En el Manual Digest, el recull de lleis i costums del 1748, el seu autor, Antoni Fiter i Rossell, recomana en la seva màxima 46: “Procurar en tenir los Camins reals limpios ab la millor disposicio.”

El camí de l’Oratori de les Bons és un dels més antics d’Andorra: era el camí principal que portava cap a Canillo i França, la via natural d’accés cap a la vall d’Orient, resseguint la vall. La via està feta de pedres granítiques polides i desgastades per l’ús de segles. Per aquestes vies pujaven i baixaven persones, missatges i mercaderies. Al costat hi ha camps i prats, que antigament eren de dall. Arribant a l’oratori, a la dreta, hi ha un prat amb diversos promontoris, conegut com l’hortal de Queralt, l’explotació del qual se subhastava antigament per un any, i les rendes recaptades anaven a causes pies així com a servir de dot i ajuda a fadrines casadores de casa pobra. L’administrava la rectoria.

L’oratori de les Bons, dedicat a la Mare de Déu, va ser construït a les darreries del segle XIX. Es tracta d’un edifici humil amb volta de canó d’estil popular. Aquí els pelegrins s’aturaven i resaven a la Mare de Déu, i és el primer punt des d’on s’albira el Santuari de Meritxell. Aquí resaven i descansaven, ja que és on comença la part més dura del camí. A l’interior hi trobem una majòlica de la Mare de Déu, obra de l’artista local Ramon Argilés, del 1999.

La llegenda diu que un dia d’estiu de mitjan segle XIX, després de dinar, tres camperols encampadans feinejaven pels camps adjacents. De cop i volta, va caure un xàfec. Els homes van córrer a refugiar-se i van passar tanta por que van prometre a la Mare de Déu que si els salvava, en agraïment, li farien un oratori.

Continuem la pujada a les Bons travessant el pont actual, que data del 1948. Del pont original se’n pot veure una reproducció als ponts del parc del Prat Gran.

A la penya, sobre els cartells indicadors, hi ha una filera de pedres, com un mur, que són les restes de ca de Pont. Ca de Pont era una casa molt rica, i els seus propietaris se n’enorgullien fins a tal punt que, quan algú els demanava alguna cosa, sempre deien: «Abans s’acabarà l’aigua de la Valira [el riu a Andorra és femení] que els formatges de ca de Pont.»

El poble de les Bons bé es mereix un passeig. Una de les cases pairals més representatives de les cases típiques del segle XVIII andorrà i de les antigues cases pairals d’Andorra és cal Cotxa. Té tres plantes i cap de casa, està orientada al sol i està excavada a la roca. Està construïda amb granit i lloses de llicorella i té un llosat de dos vessants. En destaca la balconada de la planta superior, destinada a aprofitar tot el sol i l’escalfor possible. Allà els seus habitants sortien a prendre el sol, eixugaven la bugada i assecaven fruita. Els balcons de ferro eren símbols de riquesa.

La pujada ha pagat la pena i hem arribat a dalt del turó. Allà ens espera l’església de Sant Romà de les Bons, una capella romànica llombarda consagrada el 23 de gener de 1164, segons l’acta de consagració trobada dins l’altar del temple. De planta rectangular i absis semicircular, conserva un campanar d’espadanya de dos ulls que ocupa tota l’amplada de la paret de ponent. La porta d’entrada, situada a la paret oest i decorada amb un fris de dents de serra, està resguardada per un porxo d’època posterior, des del qual es pot veure una magnífica panoràmica de la vall. L’absis presenta a l’exterior una decoració d’arcuacions i bandes llombardes.

A l’interior hi ha l’altar original, amb restes de les pintures murals originals que el cobrien. Les que es poden admirar al tambor de l’absis són una reproducció de les romàniques, que ara es conserven al Museu Nacional d’Art de Catalunya. A la part superior de la coberta d'aquest, i als murs i la volta de canó de la nau, s’hi conserven unes pintures murals gòtiques. Altres elements dignes de menció són un retaule gòtic del segle XVI i una pica baptismal de granit del segle XII.

Davant de l’església s’aixeca imponent una antiga torre militar que podia haver format part d’un recinte fortificat. No se’n té la datació exacta, tot i que podria datar de la fi del segle XVI, coincidint amb les incursions dels hugonots a Andorra. Segons la gent d’abans, quan una cosa era molt antiga i en desconeixien l’origen, es deia que era «dels temps dels moros», d’aquí el seu nom. L’església de Sant Romà és romànica i ens podria confondre i pensar que la torre també ho és, però el 1278 i el 1288 es van signar els pariatges, que prohibien erigir cap castell i ordenaven enderrocar els existents.

Era una torre habitada i en destaca la pica per rentar els plats, amb obertura exterior; les espitlleres de defensa, que servien per disparar projectils; i a dalt, sota la coberta (avui desapareguda), els matacans destinats a defensar la torre en cas d’atac. El color rogenc que presenten els murs interiors són testimoni d’un incendi que va patir. Es pot pujar fins dalt i gaudir d’una magnífica vista del poble, de la vall i del camí ral que puja a França.

Just a tocar de la torre dels Moros i del colomer de Rossell, hi ha excavat a la roca un dipòsit d’aigua. Alimentat pel torrent de les Bons, que hi passa a prop, era l’antic dipòsit d’aigua del recinte emmurallat. Aquí es recollia l’aigua de la pluja i la del torrent i es distribuïa per tot el recinte mitjançant un canalet excavat a la roca (avui en dia encara es pot veure). Diu la llegenda que, les nits de lluna plena, la reina mora sortia a banyar-se aquí i que els homes de les Bons hi pujaven d’amagat per veure-la. La seva bellesa era captivadora, i els homes que l’havien vist se n’enamoraven profundament i romanien encisats i corpresos durant la resta de la vida.