Arquitectura del granit

L’itinerari de l’arquitectura del granit consta de diverses parades que mostren edificis que pertanyen a aquesta tipologia d’arquitectura, que és característica per usar el granit com a element constructiu principal. En les parades, veureu els trets del corrent arquitectònic i la seva importància en el context andorrà.

Aquest corrent, que va sorgir a principis dels anys 30 i es va allargar fins als anys 60 del segle XX, va comportar un canvi en les tècniques constructives, ja que es va passar de la casa feta de pedra i posteriorment arrebossada (només les cases fortes) a la casa en què la pedra (el granit) pren un paper protagonista: es deixa a vista i es converteix en un element decoratiu. L’arquitectura del granit a Andorra va rebre la influència del noucentisme català, corrent que a Catalunya va prendre el relleu del modernisme, i és un testimoni clau dels processos de transformació econòmica, social i urbanística que afecten Andorra a mitjans del segle XX.

Aquest tipus d’arquitectura es caracteritza per l’ús de carreus de granit treballat en el recobriment de les façanes, sobretot de la principal, utilitzant uns elements decoratius i una organització formal característics de la influència del noucentisme. El model arquitectònic s’aplica en hotels, cases plurifamiliars, xalets, instal·lacions industrials, escoles, edificis de serveis, edificis institucionals (cases de quarts), fonts, ponts i murs de carretera.

L’expansió de l’arquitectura del granit no hauria estat possible sense la concessió del Consell General per construir la central hidroelèctrica de Fhasa (l’actual FEDA) i la xarxa de carreteres. Les obres, sobretot les de la central, van requerir la direcció d’enginyers suïssos i alemanys que van introduir el seu model constructiu, i van influenciar enginyers que treballaven a l’obra, com Joan Vehils i Àlvar Menéndez. També van arribar molts treballadors, com picapedrers de Galícia i d’Andalusia, coneixedors de les tècniques de talla del granit. Alguns es van quedar a Andorra i, més tard, en van arribar d’altres, gràcies a la gran expansió urbanística del país. A més, molts andorrans també van haver d’emigrar a l’estranger per treballar, per exemple, en la construcció, i van retornar al país amb un gran coneixement de noves tècniques, com és el cas del Pujol, de Sant Julià de Lòria; del Jovellà, de Sispony, i del Barbet, de la Cortinada.

Tot i que coneixem aquest corrent com a arquitectura del granit, geològicament la roca emprada és la granodiorita, una roca magmàtica plutònica composta de quars (grans grisos), feldespat alcalí i plagiòclasi (grans blancs) i biotita (grans negres). Es creu que la granodiorita que aflora a Andorra es va formar fa uns 305 milions d’anys a una temperatura d’emplaçament de 550 graus centígrads i a una pressió al voltant de 2,5 kb. El desenvolupament de l’arquitectura del granit a Andorra és fruit, entre d’altres factors, de la disponibilitat d’aquesta roca. Diverses pedreres abastien de granodiorita els picapedrers; la més important va ser la de Santa Coloma.

L’arquitectura del granit es caracteritza per l’ús de carreus de granit. El granit no es col·loca sense tallar com es feia antigament, sinó que se li dona una forma determinada i passa a ser un element decoratiu de tota la façana o bé de cantonades i d’obertures. Els carreus de granit es tallen en forma de quadrat, de rectangle, de rombe o de niu d’abella (el més característic i representatiu).

L’arquitectura de granit s’expandeix a ambdós bandes dels Pirineus: a la Seu d’Urgell, Acs, Núria i la Molina, però és a Andorra on té l’exponent màxim. Aquest tipus d’arquitectura constitueix un reflex de les transformacions que va viure el Principat, tant socialment com econòmicament, a partir dels anys 30 del segle XX, en passar d’una societat essencialment rural a una de més urbana.

La situació sociopolítica a Catalunya a partir dels anys 30 del segle XX va portar diversos arquitectes catalans a treballar a Andorra, on van deixar empremta en l’arquitectura del granit. Entre aquests arquitectes, en destaquen Celestí Gusi, Josep Puig i Cadafalch (la casa Lacruz, d’Escaldes-Engordany), Adolf Florensa i l’andorrà Xavier Pla, format a Catalunya.

El noucentisme, a Andorra, es torna rural, i el granit s’usa com a material base per crear un estil de muntanya, tot i que es trenca amb les formes d’edificació tradicionals. En aquest estil arquitectònic, el granit no s’empra només com a simple material de construcció, sinó que també té una clara finalitat decorativa. El granit serveix per dibuixar a la façana formes i elements decoratius que li han de conferir personalitat, buscant sempre la simetria. La construcció es racionalitza, es comencen a dibuixar els primers plànols i l’antic mestre d’obres cedeix el seu lloc a l’arquitecte i el contractista d’obres.

Al principi del segle XX, es desenvolupa un tipus de turisme d’elit amant de la natura i de les aigües termals. Al voltant d’aquest nou turisme es creen a Andorra els primers balnearis i els primers hotels de luxe destinats a complaure els gustos exquisits dels visitants noucentistes. En destaquen l’Hotel Valira (Escaldes-Engordany), dissenyat per Celestí Gusi, seguidor de Puig i Cadafalch, i el majestuós Hotel Rosaleda d’Encamp, dissenyat per Adolf Florensa. També es construeixen edificis amb altres usos, com la central hidroelèctrica de FHASA (actual FEDA), l’emissora de Ràdio Andorra (Encamp) i escoles com l’antic Col·legi Meritxell (Escaldes-Engordany).