Casa Rossell

Ens trobem davant de la Casa d’Areny-Plandolit, l’altra família més poderosa d’Ordino durant l’època moderna juntament amb la Rossell. Les dos cases estan separades per pocs metres, i totes dos van fer fortuna augmentant el patrimoni, comerciant amb terres i bestiar i, fins i tot, van fer negocis obrint una farga conjunta. Les dos cases van establir aliances matrimonials favorables als seus interessos, i alguns dels seus membres van formar part de les elits polítiques i jurídiques d’Andorra.

El conjunt d’edificis que es pot observar durant l’itinerari conforma el nucli principal d’habitatges de la família Rossell, que són propietat del Govern d’Andorra des de l’any 1993, quan l’última descendent de la nissaga, Maria Lluïsa Riba Cassany (1908-1993), va morir sense fills ni testament. L’any 2003, el conjunt d’edificis va ser declarat Bé d’interès cultural i, per tant, rep el màxim nivell de protecció que preveu la Llei del patrimoni cultural.

El cognom Rossell ja apareix en la documentació més antiga que s’ha conservat. A la segona Concòrdia, del 8 de gener de 1176, firmada pels diversos caps de casa, hi consta que a la parròquia d’Ordino hi viuen tres famílies amb aquest cognom: una, a Llorts; una altra, a Sornàs; i una tercera, a Ordino. Alguns historiadors han considerat que aquests Rossell del segle XII són els avantpassats dels que acabaran convertint-se en una de les famílies més destacades d’Andorra. Amb tot, és agosarat relacionar els uns amb els altres, ja que no hi ha més proves que confirmin la hipòtesi, malgrat que les referències documentals als Rossell d’Ordino són constants en els documents medievals.

Aquest carrer abans es deia gravada del mallador, perquè portava fins al pati o mallador de la casa Rossell, però com que està rodejat de propietats pertanyents a la família, el comú d’Ordino va decidir rebatejar-lo com a gravada del Rossell. El terme gravada es refereix a un carrer empedrat, ja que se solien empedrar els carrers amb molt pendent per evitar que la pluja els erosionés.

A banda i banda del carrer trobem els dos volums principals que conformen el nucli de les propietats de la família a Ordino. A la dreta, la casa familiar. Des d’aquí podem apreciar el mur de les obres d’ampliació inacabades de la casa que es van iniciar i interrompre l’any 1968, a causa dels deutes de la família. A l’esquerra, l’era petita i la casa del masover, dos construccions que formaven part d’alguna altra propietat, però que en algun moment de puixança els Rossell van comprar per engrandir el patrimoni.

Al fons s'hi pot veure el passadís que connectava la capella amb la casa per evitar haver de sortir al carrer.

El primer document que ens permet identificar la família Rossell és una sentència del 1491, entre Ordino i la Massana, pel control dels emprius de la muntanya de Llorts, firmada, entre altres, per Joan Rossell d’Ordino, i ens consta que en aquest moment ja era una de les cinc cases amb més poder adquisitiu de la parròquia d’Ordino.

La primera menció documental que trobem de l’edifici  actual es remunta a mitjans del segle XVI en els llibres de comptes de l’arxiu comunal. La data coincideix amb la que podem veure gravada a la pedra situada damunt la porta d’entrada principal, amb la inscripció 16 seguida d’un crismó, rere el qual es llegeixen una M i una I, que poden correspondre al títol de Molt Il·lustre, atorgat a Antoni Rossell, ja que a la línia següent hi podem llegir ANT. RO. (ANToni ROssell). Joan Antoni Rossell Fiter (1638-1710) va ser síndic d’Andorra a partir de l’any 1683. No s’ha de confondre amb un altre descendent il·lustre de la família, Antoni Fiter i Rossell (1706-1748), doctor en dret, sacerdot i advocat, nomenat veguer episcopal el 1739 i autor del Manual Digest (1748).

Desconeixem el motiu de la poca concreció de la data; ara bé, si ens fixem en la tipologia constructiva de l’edifici i en els resultats obtinguts de l’estudi historicoarqueològic que es va fer a principis del segle XXI, la conclusió a què s’arriba és que la casa va ser bastida durant la primera meitat del segle XVII.

Tipològicament, com passa en propietats d’altres famílies prominents de l’Andorra del moment, com la casa Busquets (actual Casa de la Vall), té una clara influència de la masia catalana, amb una distribució en tres crugies (espai entre dos murs de càrrega), on la central és més gran que les dos laterals. La Casa Rossell té una planta trapezoidal i tres cossos, i tot i que està orientada al sud-est, tenia l’accés principal a ponent, on es troba la porta principal acabada en arc de mig punt. L’immoble va ser concebut com a habitatge, de manera que, paral·lelament a la construcció de la casa, s’hauria bastit l’era gran.

La capella i el colomer són els edificis més recents de tots els que conformen el nucli de les propietats familiars dels Rossell al poble d’Ordino. Les dos construccions, com la galeria, estan destinades a ressaltar la importància i l’estatus de la família de cara al poble.

La capella és l’immoble més modern de tot el conjunt. L’any 1779, el bisbe d’Urgell va donar permís per construir el temple i el 1780 es va consagrar l’edifici. La capella, de petites dimensions, està dedicada a Nostra Senyora de la Immaculada Concepció, i a l’interior hi trobem una imatge, una de les peces artístiques més destacades del barroc andorrà, realitzada per un artista anònim cap a mitjans de segle XVIII.

L’edifici ha patit moltes modificacions des que es va aixecar. Es tracta d’un edifici d’una sola nau, de planta rectangular i orientada al nord-est, amb una petita sagristia adossada a l’oest. A més disposa d’un cor, probablement l’original, des del qual se surt a un passatge que comunica la casa principal amb la capella sense necessitat de trepitjar el carrer.

Finalment, posteriorment a l’any 1890, es va construir un campanar de paret per a la capella de Casa Rossell.

L’última modificació va ser el canvi del soler (sòl) de fusta de la nau original pel de formigó que hi ha actualment.

Els colomers eren construccions destinades a la cria dels coloms, dels quals s’apreciava molt els excrements, la colomassa, que es feia servir com a adob; a més, aquests ocells també es podien menjar.

El fi arrebossat de les parets i les lloses que sobresurten de les obertures servia per protegir els coloms dels depredadors, com les serps i les rates.

Els colomers podien ser de diverses tipologies constructives, des d’una estança pròpia a la casa fins a una construcció independent, en forma de torre, com el de la Casa Rossell.

El colomer era un símbol d’estatus que només es podien permetre les famílies amb més poder adquisitiu.

A la paret s'hi poden apreciar alguns nius, repeus perquè s'hi posin els coloms i les obertures per on entraven al colomer.

Una passejada pels jardins de la casa Rossell, que abans eren part dels horts de la casa, ens porta fins a unes escales i cap al centre del poble d’Ordino. Des del carrer dels Cóms podem apreciar l’esplèndida casa Rossell, amb la singular galeria i la façana. Una última ullada per observar la casa pairal del segle XVII i el seu entorn, una mostra del poder que al llarg de quatre segles va tenir la família Rossell.

Des d'aquest punt es poden apreciar tota la magnitud de la casa.

Els canvis de l’activitat econòmica es constaten, sobretot, en la composició de la cabana ramadera. Al segle XVII està formada, bàsicament, per ovelles, entre 2.000 i 5.000 caps de bestiar; al segle XVIII s’introdueixen les mules, però les ovelles es mantenen; al segle XIX, el nombre d’ovelles es redueix i s’introdueix la cria d’equins i, finalment, a partir de finals del segle XIX, l’activitat ramadera se centra pràcticament en la cria i exportació de bovins.

Des del pati també observem la galeria amb les finestres apuntades, un dels elements que més vol destacar l’estatus familiar. Sabem que el seu aspecte no és l’original, ja que en una foto d’Ordino del 1890, feta pel Centre Excursionista de Catalunya, es veu la galeria amb un aspecte molt diferent de l’actual. El nou aspecte de la galeria, el que es ha arribat fins a l’actualitat, es va realitzar en algun moment entre el 1890 i el 1930. De fet, les galeries no abunden a les cases d’Andorra ja que és un tipus de construcció més adequada per als climes més càlids; tot i això, altres cases importants d’Andorra, com Cal Guillem d’Andorra la Vella o Cal Giberga de l’Aldosa, també en tenen.

L’era gran consta de dos plantes, amb una funció molt concreta per a cadascuna: la planta baixa funcionava com a cort, on s’estabulava el bestiar de casa; la planta de dalt servia per emmagatzemar la palla, que un cop seca s’utilitzava per alimentar el bestiar durant els llargs mesos d’hivern, ja que la falta de pastura no permetia portar el bestiar a l’exterior.

El treball de la terra i el bestiar van ser la principal font d’ingressos de la família Rossell al llarg de la seva existència, encara que l’estructura de l’activitat va anar canviant a mesura que ho feien les demandes del mercat. Per exemple, entre els segle XVII i XX, la família va ser una gran productora de blat, que sobretot destinava a la venda. L’any 1810 tenien a Ordino més de 58 hectàrees per a la producció de blat.

A l'esquerra es pot veure l'era gran i la cort.

Des del pati, podem observar la façana principal de la casa, orientada al sud-est per aprofitar al màxim l’exposició solar, i per això és on trobem més finestres. A més, hi ha un dels elements que més hi destaquen: la barana de ferro forjat de la balconada principal, amb les inicials familiars, element fabricat molt probablement a mitjans del segle XVIII, coincidint amb el moment de màxima esplendor familiar, estretament lligada a la preindústria del ferro i a una conjuntura econòmica i política favorables. El final de la Guerra de Successió (1701-1715) va emparentar les monarquies hispànica i francesa i això va repercutir positivament en l’economia andorrana , ja que va facilitar el lliure comerç amb els veïns.

Els Rossell estaven vinculats a la indústria metal·lúrgica com a mínim des de l’any 1619, quan eren copropietaris de la farga del Serrat amb els Areny-Plandolit. Més endavant van fundar la seva, la Farga Rossell, a la Massana, que va funcionar de forma intermitent entre 1842 i 1876.

A partir de mitjans del segle XVII, els Rossell eren la segona casa més important de la parròquia d’Ordino, només per darrere de la casa d’Areny-Plandolit. A mesura que els Rossell augmentaven el patrimoni econòmic, també guanyaven rang social mitjançant les aliances matrimonials que van buscar a l’exterior de les Valls, sobretot amb membres de la burgesia benestant de les comarques pirinenques. Els Rossell també tenien cada vegada més pes en la política del país.

Tot i això, el personatge més destacat de la família no va tenir un càrrec polític, però el seu paper ha estat cabdal per a la política del país: Antoni Fiter i Rossell (1706-1748), llicenciat en lleis i redactor del Manual Digest (1748), obra que li va encomanar el Consell General. Aquest llibre és una compilació de la història, el govern i els usos i costums d’Andorra, amb l’objectiu de refermar l’autonomia andorrana davant de dos monarquies tan potents i expansives com les veïnes, l’espanyola i la francesa, a més de recopilar els drets, privilegis, franquícies i exempcions indispensables per a la bona marxa de l’economia andorrana, àmpliament fonamentada en l’exportació de caps de bestiar.

Quant al pati de Casa Rossell, es tracta d’un espai tancat de cara a l’exterior, d’ús privat per a la família, i solia ser un lloc polivalent al voltant del qual s’estructuraven els volums que componien la casa i que s’utilitzava per dur-hi a terme tot un seguit de tasques agrícoles i ramaderes, que van ser la principal activitat econòmica de la família al llarg dels segles.

La part més plana del pati segurament va funcionar com a mallador durant una època: era l’espai on s’estenia la palla seca, i amb l’ajut de les mules que es feien circular pel damunt, es batia la palla per emmagatzemar-la a l’era gran i es recollia el gra per fer-ne farina. L’aspecte actual del pati correspon segurament al segle XIX o al principi del segle XX.

La façana acaba en un campanar d'espadanya amb un sol ull i una campana que encara avui s'hi conserva.

A la fornícula s'hi pot veure una de les verges barroques de més qualitat que s'han conservat a Andorra.