Ruta d’Engordany

La casa Mateu, de la plaça d’Engordany, destaca per la verticalitat de la construcció i les múltiples obertures; tot producte d’intervencions recents.

La casa és la base de l’estructura social i econòmica: no només per l’estructura arquitectònica, sinó també pels seus membres i el patrimoni associat a la família. De cases n’hi ha de més i menys fortes. Els focs són les cases fortes que contribueixen al pagament de la quèstia, participen en les administracions i tenen un sistema hereditari per evitar la dispersió del patrimoni familiar basat en la figura de l’hereu/pubilla que ho heretava tot, excepte la part de la legítima designada per als fills cabalers.

 A l’església de Sant Jaume d’Engordany hi ha el jaciment arqueològic de l’Antuix. La primera construcció religiosa que hi havia va ser un cenobi medieval, vinculat a Sant Serni de Tavernòles, i que progressivament va fer les funcions d’església per als veïns d’Engordany. Aquest temple es va anar degradant pel desús fins als anys cinquanta del segle XX. Posteriorment es va aixecar una construcció contemporània, amb la voluntat de l’arquitecte de recordar els elements arquitectònics medievals.

Cal Coté ens permet observar l’ús d’un altre material important en l’arquitectura: la fusta. De pi o avet, aquest material era utilitzat per construir les bigues dels pisos i de tota l’estructura de la coberta. També s’utilitzava per als paviments dels pisos, envans i la coberta. Vista la seva importància, l’obtenció i explotació de la fusta als boscos la reglaven les administracions.

La fusta la trobem emmarcant les obertures de la façana, que són més petites a les façanes no assolellades i més grans a la façana principal, a les parts més ben orientades a la llum i a la calor solar.

També és el material per a les musicadures, decoracions sobre fusta mil·lenàries. Els seus orígens es remunten a l’art dels pastors, que amb una sola eina elaboraven aquestes figures.

Actualment han estat recuperades i difoses gràcies a l’artesà Sergi Mas.

El rec d’Engordany és una estructura hidràulica per abastar d’aigua les explotacions agrícoles d’Engordany. Actualment transcorre soterrat per culpa de la pressió urbanística. Al segle XIX es constitueix la societat de regants tot i que el rec és anterior.

Els horts del Sucarana són l’escenari natural del pessebre vivent de l’Esteve Albert als anys cinquanta del segle XX, una representació teatralitzada del naixement de Jesús que comptava amb la participació dels escaldencs i escaldenques. El pessebre vivent, o més conegut com el pessebre del Duralex, va ser una de les primeres iniciatives turístiques del país i recentment ha estat recuperada pel Comú d’Escaldes-Engordany.

La plaça d’Engordany, com moltes places del país, era el centre neuràlgic de la vida social, de converses, xafarderies i celebracions, sobretot a l’estiu. A la plaça d’Engordany hi ha cal Cabó; aquesta casa està arrebossada, com les construccions de muntanya de pagesos grassos o amb cert nivell econòmic, que eren de pedra amb una capa d’arrebossat per afavorir l’aïllament tèrmic.

Ca l’Estanyet té balcó i estripagecs, elements de ferro forjat que es col·locaven en les finestres i tenien una funció de seguretat. Els balcons constitueixen un element important de la façana, ens aporten informació del nivell econòmic dels propietaris. Els balcons de fusta s’associen a cases de nivell econòmic baix i els balcons de ferro a cases amb més recursos. El ferro dels balcons és un material important en la història d’Andorra, associat a les fargues, com la Farga d’Andorra, ubicada a la Vall del Madriu.

L’era de Cal Ricart és un bon exemple sobre els materials emprats en les construccions tradicionals, materials autòctons com la pedra. La pedra és el material bàsic de construcció de la casa andorrana, abundant i de fàcil obtenció. S’utilitza sense treballar-la i lligada amb fang o calç en les parets exteriors. La pedra es tallava únicament en la construcció de llindars i dels angles externs d’algunes cases, on era necessari que el mur fos més compacte.

Aquesta era, com altres construccions d’aquest conjunt arquitectònic d’Engordany, és funcional, pràctica, s’adapta al medi, s’aixeca amb materials locals i no té decoracions.

El sistema econòmic tradicional d’Andorra era un sistema basat en una economia de subsistència, centrada en l’explotació agrícola i en la cria de bestiar, limitada pel clima d’alta muntanya i l’aprofitament dels pocs recursos disponibles. El paisatge cultural resultat d’aquestes activitats es conserva parcialment a Engordany. Encara hi ha testimonis dels usos i costums de l’Andorra de final del segle XIX i principi del segle XX. L’antiga era del Rafel es pot considerar l’inici del conjunt d’Engordany declarat conjunt arquitectònic d’interès pel Comú d’Escaldes-Engordany, amb construccions que recorden les activitats agropecuàries de l’Andorra tradicional, d’abans dels anys cinquanta del segle XX, quan a causa del boom econòmic Andorra es transforma d’una societat agrícola i ramadera a una societat basada en el turisme, el comerç, la banca i la construcció.

La plaça de Santa Anna era fins fa poc el centre neuràlgic de la vida a Escaldes. Actualment la intensa vida de la plaça només es recorda per la Festa Major, sobretot el 26 de juliol, festivitat de santa Anna, quan la plaça acull el ball de Santa Anna.

A la plaça hi ha múltiples elements que cal citar: la font d’aigua calenta, la creu de Santa Anna o el desaparegut Hotel Pla, establiment hoteler pioner a oferir el recurs de l’aigua termal als  viatgers vuitcentistes. 

Al carrer d’Engordany hi ha casa Xurrina, de 1948, exemple de l’anomenada arquitectura de granit, nom que ve donat pel material bàsic utilitzat per a la seva construcció. L’estètica d’aquests edificis és molt clàssica, tendeix a la simetria en la disposició dels elements de la façana. Aquest estil es desenvolupa entre els anys 1939-1960, anys d’importants transformacions del país.

El pont d’Engordany era i és un dels punts que marca la separació física de les dos localitats, però també era un punt d’unió. El pont d’Engordany és de pedra, construït l’any 1785 arran de la destrucció del pont anterior per una riada l’any 1772. I, al costat del pont, hi ha la casa Jaume de Roca, actual seu de l’Arxiu Històric des de l’any 2001.

Cal Mestre de Tura és una construcció que ens recorda la distribució tradicional de les cases, en tres plantes: la planta baixa, reservada com a magatzem de llenya, cort i celler; al primer pis hi ha la cuina, el soler i algun dormitori, i el cap de casa, un espai polivalent on es feien feines com desgranar, filar i rentar, i que també servia per guardar les eines agrícoles i els trastos, a més de ser un perfecte assecador per a productes agrícoles. També es podia utilitzar com a dormitori comunitari per a quan arribaven convidats de casaments, festes majors, etc.