Itinerari de l'aigua

A l’altre marge del riu hi ha cal Molines, un antic molí, infraestructura que aprofitava la força de l’aigua del riu per moldre blat. També s’aprofitava l’aigua com a element motriu de la maquinària d’una serradora la fusta.

Al costat dret del pont trobem l’antiga casa Jaume de Roca; des del 2001 és la seu de l’Arxiu Històric de la parròquia.

El pont de la Tosca permet salvar el riu Madriu just abans de barrejar-se amb les aigües del riu Valira d’Orient. El pont forma part del camí ral. Està datat de l’any 1820 i rep aquest nom perquè l’arc està fet amb pedra tosca. El pont forma part de l’escut de la parròquia. 

Casa Fusilé, a l’avinguda Pont de la Tosca, té la façana lateral decorada amb esgrafiats. L’esgrafiat és una tècnica decorativa de façanes, feta a partir de la superposició d’estucs de diferents colors, molt emprada durant el noucentisme i habitual en edificis de ciutats catalanes. En el cas d’Andorra, quasi no hi ha testimonis d’esgrafiats i casa Fusilé és un dels pocs exemples que es conserven, tot i que han estat restaurats. En la decoració es pot observar una garlanda com un medalló amb l’any que es va aixecar la casa, el 1935.

A la plaça també hi ha la reproducció de la creu de Santa Anna, col·locada el 1995. L’original, datada del segle XVII, està emplaçada al Centre d’Art d’Escaldes-Engordany (CAEE). Per motius de conservació es va instal·lar una reproducció a la plaça.

La funció d’aquest monument de pedra en forma de creu era la d’indicar el lloc on s’acaba el terme del poble; d’aquí el seu nom, tot i que aquest tipus de monuments també serveixen per indicar camins i propietats.

En aquest cas, la creu de Terme de Santa Anna indica el camí que connecta Escaldes a Engordany. L’interès de la peça se centra en el capitell, en què es pot veure el relleu de Crist crucificat i la Mare de Déu. La decoració es completa amb els motius vegetals que apareixen en els braços de la creu.

El pont d’Engordany és una construcció civil datada de l’any 1785 que s’aixeca sobre el riu Valira d’Orient. És un pont de tradició romànica construït amb granit i pedra tosca. Al costat del pont s’endevina l’arrencament d’un pont anterior al segle XVIII, destruït a causa d’una inundació.

La plaça Santa Anna era el centre neuràlgic de la vida a la vila d’Escaldes. Va ser l’escenari de la vida quotidiana, les celebracions, les festes majors, els primers hotels, bars, botigues i fins i tot les primeres projeccions cinematogràfiques. A la plaça Santa Anna hi ha una de les moltes fonts que trobem repartides per la parròquia que comparteixen una estètica similar: la font de la plaça Santa Anna, que està feta de granit i data de l’any 1951; té dos aixetes metàl·liques de les quals brolla aigua calenta i freda. Originàriament, aquesta font estava adossada a la façana de l’Hotel Pla.

A la font del Roc del Metge, a l’avinguda del Pont de la Tosca, s’inicia un itinerari centrat en les particularitats d’Escaldes. Una població que forma conjuntament amb Engordany la setena parròquia d’Andorra, situada a la vall central, en l’encreuament dels rius Valira d’Orient, Valira del Nord i Gran Valira.

El nom d’Escaldes inclou caldes, i fa referència a l’existència d’aigües termals, ja descobertes en època dels romans. Aquestes aigües han tingut un paper important en la història de la parròquia: han determinat la ubicació de la població. Escaldes és l’únic poble d’Andorra que és a l’obaga. L’aigua calenta sempre s’ha utilitzat per a usos domèstics. Els safareigs públics eren els únics safareigs d’Andorra que disposaven d’aigua calenta. També s’utilitzava l’aigua calenta per rentar i tenyir la llana, fet que va significar l’aparició d’una indústria rudimentària artesana de draps de llana a Escaldes, sobretot a la zona del Barri. Aquest nucli va experimentar al llarg dels segles XVII i XVIII un creixement econòmic gràcies a la manufactura tèxtil, que va decaure al voltant del segle XIX per la competència de la indústria tèxtil catalana.

L’aigua calenta també està relacionada amb el primer turisme d’elit amant dels paisatges bucòlics i de les aigües termals, que va tenir lloc a principi del segle XX a Andorra. Per atendre les necessitats d’aquests viatgers sibarites, seguidors del romanticisme, sorgeixen els primers hotels balnearis, situats a Escaldes.

I l’aigua calenta també ha determinat la ubicació del Centre Termolúdic Caldea, referent turístic del país.

El roc del Metge és una font d’aigua termal que brolla entre 68-71 graus. L’aigua que brolla en aquesta font i d’altres d’Escaldes és sulfurosa, sòdica, rica en sofre i pertany al grup d’aigües termals més càlides d’Europa. L’aigua és calenta perquè es troba en capes profundes de l’escorça terrestre i brolla a través de la falla ubicada en aquesta zona dels Pirineus.

El nom d’aquesta font d’aigua termal es deu a un metge francès que va comprar el terreny al Quart d’Escaldes per fer-hi un xalet. Després de comprovar la dificultat d’enderrocar el roc, va abandonar el projecte. L’any 1953 el Quart va tornar a comprar el roc del Metge i des d’aleshores es coneix amb aquest nom.

A la plaça Santa Anna hi havia l’Hotel Pla, que va ser enderrocat l’any 2010 pel seu mal estat de conservació. Aquest establiment va ser el primer hotel balneari que va oferir als clients els beneficis de l’aigua termal d’Escaldes en banyeres de zinc. Va adquirir gran prestigi entre els banyistes catalans i anglesos. Els anys 1930 i 1935 el fill de la família, el Sr. Xavier Pla, i primer arquitecte titulat d’Andorra, hi va dur a terme una ampliació important; cal citar un dels seus curiosos “banyistes”, l’autoproclamat rei d’Andorra Boris I.

Dibuixant la silueta urbana de la població, tenim una de les construccions més emblemàtiques d’Andorra: el Centre Termolúdic Caldea. Va obrir les portes al març de 1994. El projecte és un disseny de l’arquitecte francès Jean-Michel Ruols, el qual va dirigir un equip de tècnics amb experiència en arquitectura relacionada amb l’aigua.

El projecte, força complex tècnicament, es va resoldre a partir de la combinació de diversos tipus de triangles. El resultat és un centre termolúdic que ocupa 31.000 m², distribuïts en tres registres coberts amb un total de 10.000 m² de vitralls i una torre de 80 metres d’alçària.

Caldea és el fruït de la voluntat del Comú d’Escaldes-Engordany d’utilitzar el recurs natural de l’aigua termal amb una filosofia diferent a la dels tradicionals balnearis: el termoludisme. El termoludisme és un concepte innovador i fuig de la utilització de les propietats terapèutiques de l’aigua termal. El termoludisme és l’aprofitament dels beneficis de l’aigua termal per descansar, relaxar-se, divertir-se i posar-se en forma, un nou concepte per gaudir de l’aigua termal.

L’edifici que acull el Centre d’Art d’Escaldes-Engordany (CAEE) també té vincles amb l’aigua. Els monjos de Montserrat van oferir ensenyament als infants de la parròquia a canvi de la concessió de l’explotació d’aigua termal a l’Hostal Valira.

La seu del CAEE és un dels primers exemples d’arquitectura de granit, a més de ser un edifici amb molta història. Construït als anys trenta del segle XX com a garatge i escola, posteriorment va ser un dels primers cinemes del país, després una seu d’entitat bancària, i ara acull el CAEE i la Biblioteca Comunal.

A la plaça Coprínceps hi ha la casa Lacruz, construïda entre el 1936-1943. L’edifici, projectat per l’arquitecte català Josep Puig i Cadafalch i encarregat pel Sr. Mariano Lacruz, va ser ideat per ser un hotel tot i que finalment es va transformar en una de les primeres cases plurifamiliars d’Andorra. En un racó de la façana lateral s’amaga un relleu de sant Jordi lluitant amb el drac, motiu vinculat a Puig i Cadafalch. El polifacètic arquitecte català va fer diverses intervencions en edificis andorrans, com la portalada lateral i la restauració del campanar de l’església de Sant Esteve d’Andorra la Vella.

El parc de la Mola és un dels pulmons de la parròquia d’Escaldes-Engordany i un dels parcs més antics del país. En aquesta zona verda podem passejar entre la vegetació, formada per arbres espectaculars i aigua que creen un espai per al descans, la pausa i la relaxació. El parc s’ha enriquit amb diverses escultures: Una pedra de molí (aquestes pedres permetien moldre el gra de blat o altres cereals per convertir-los en farina i així poder fer pa); La Sirena, realitzada per l’escultora Judith Gaset Flinch, i un homenatge a mossèn Jacint Verdaguer, de Sergi Mas.

L’església de Sant Pere Màrtir es va construir el 1956 en substitució de l’antiga església parroquial. Inaugurada l’any 1981, va ser dissenyada per l’arquitecte català Joan Danés. És d’estil neoromànic, té planta basilical, cripta i campanar de torre.

Des de l’exterior podem veure esgrafiats fets per l’artesà andorrà Sergi Mas. A la façana també hi ha una escultura de Josep Viladomat, La Immaculada. D’aquest autor, presidint la plaça, també hi ha La Puntaire.

L’Hostal Valira és un edifici interessant per la seva arquitectura i història. Aquest establiment hoteler es va inaugurar el 24 d’octubre de 1933, i les obres les va dirigir el monjo deixeble d’Antoni Gaudí: Celestí Gusí. L’edifici és el resultat de la col·laboració entre el Quart d’Escaldes-Engordany i els monjos de Montserrat.

L’esquema arquitectònic d’aquesta construcció és de cinc plantes, amb tres llucanes al darrer pis. Fet amb carreus de granit tallats en forma de niu d’abella irregular i decorat amb ferro forjat i fusta pintada de vermell, l’Hostal Valira es completava amb una pèrgola que va ser enderrocada l’any 1980.

A l’avinguda Carlemany hi ha edificis destacats: casa Agustí Vidal, de 1921 i decorada amb esgrafiats a la part superior, i casa Felícia, construïda el 1932 i decorada amb ornaments de ceràmica vidriada d’inspiració art-déco.