La notació musical convencional - comprensible només per aquells que saben interpretar el codi - deixa de ser útil per a una nova generació de compositors del segle XX: Luigi Russolo, John Cage, Karleinz Stockhausen o Josep Maria Mestres-Quadreny entre altres.

Aquests plasmaran la seva creativitat a partir de codis visuals, més universals i intuïtius, amb resultats sonors totalment innovadors. Quan la partitura inclou el grafisme es converteix, per sí mateixa, en un objecte d’art.

Aquestes obres, que adquireixen valor també pel seu contingut visual, amplien la sensibilitat dels intèrprets i estimulen la creativitat de forma gairebé il·limitada.

Un recorregut geogràfic, visual i sonor al llarg de l’art i la música del segle XX a partir de les partitures que van assolir la condició d’obres d’art.