La intenció central de l’estil és plasmar l’essència de la representació pictòrica del Mestre de Santa Coloma, perquè l’espectador, quan contempli el mural, en comprengui les característiques primordials, d’una manera amena i simplificada.
També s’imprimeix en la composició un cert misteri en fer subtils evocacions dels dos sants. Per una banda, l’espectador expert els trobarà familiars i se sentirà convidat a completar amb la imaginació la resta de la imatge; per altra banda, l’espectador sense nocions del tema sentirà curiositat per descobrir-ne més.
D’aquesta manera, es procura que el disseny respecti el traç del dibuix del Mestre de Santa Coloma i, al mateix temps, es corrompen aspectes puntuals de l’obra original. Un bon exemple d’això és que s’hi introdueix la línia negra discontínua i de gruix variable, que es converteix a vegades en taca, per trencar el hieratisme propi de les pintures referents.
L’escala cromàtica que s’ha fet servir és la mateixa que es va utilitzar a l’obra mural. Els pigments són naturals i l’ús del color és pla, per mantenir la proximitat amb l’obra original.
El color que s’ha fet servir de fons ha estat biòxid de titani, que genera una base neutra perquè els colors de la composició es relacionin de manera harmònica, i també conjuga amb el taronja que envolta l’aparcament on es troben els tòtems i el verd de la vegetació dels voltants.
El blanc que envolta les taques color evoca la sensació d’antiguitat i simbolitza els escrostonats que s’esborren amb el pas del temps de la pintura al fresc.
Quant a la composició global, el diàleg entre taca, línia i espai manté l’equilibri, amb relació al fons, la proximitat i la juxtaposició entre les formes. També trobem aquest balanç entre l’ús de la taca geomètrica i l’orgànica, que a través la representació de l’esfera parla de manera simbòlica de la divinitat.
La profunditat s’intueix exclusivament en les formes en zoom que s’allunyen o s’apropen de la proporció original, i que generen un èmfasi visual a qui les contempla.